F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES
INICIS
PREMIS
CALENDARI
PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
LLISTAT DE PARTICIPANTS
HISTÒRIC DEL CONCURS
CONTACTE
 
Ini. sessió | Participants
TREBALLS PUBLICATS

Llac entre muntanyes (BrONE)
IES La Llitera (Tamarit de Llitera)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  Captura

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.

Vam endinsar-nos al mar de manera lenta i assossegada. Vaig sentir com l´aigua m’arribava fins als pantalons a mesura que les llargues cames del cavall s´enfonsaven. Malgrat la molesta sensació que produeix tenir la roba mullada, tots els meus sentits estaven concentrats en aquell groc, verd i blau papagai. La meva vista no es separava de l´animal, tan majestuosament posat sobre la balena, encara immòbil. Les meves orelles se centraven exclusivament en captar qualsevol so que aquesta au fes, ignorant al principi els renills del meu cavall. Per sort, em vaig adonar de seguida de lo sorollosos que eren els renills. Vaig baixar del cavall ipso facto, temorós que el soroll espantessin al papagai. De tot el meu cos, solament la part superior de el pit aixecava per damunt del nivell de l´aigua. Quan finalment vaig apropar-me lo suficient a la balena moribunda, em vaig dir a jo mateix: "Com no atrapi a aquest ocell i hagi de tornar tot mullat a casa, l´ Elicia em negarà la parla durant poc mes de tres setmanes". Però no anava a deixar que els mals pensaments aclaparessin la meva ment. Per damunt de tot, jo era un home amb una convicció plena, que mai es deixava doblegar-se per los capritxosos desitjos del destí. Vaig esperar pacientment que el papagai deixés de mirar al meu cavall, que s’havia quedat parat on jo li havia deixat. De fet, era una sort que no s’hagués mogut en tot el temps transcorregut. Sempre actuava de una manera molt embafadora, poc era el temps que me deixava en pau. Quan l´au va deixar de prestar atenció al castanyer cavall i es va centrar en contemplar l´horitzó, vaig aprofitar per sortir del meu amagatall, ocult de la seva visió perifèrica, i, amb un moviment sobtat, l´au estava atrapada en les meves mans.

Al principi em picotejava els dits tractant de trobar una sortida de la seva presó, però els seus intents eren nimis. Cap dolor en aquell moment podia distreure de la felicitat que sentia al dur a terme la meva empresa amb èxit, ni de la emoció que s’engrandia en mi mateix per ensenyar-li a l´ Elicia i la resta la gran troballa que havia descobert i, lo mes important per jo, capturat. Vaig començar el camí de tornada immediatament després d´haver capturat l´ocell, aquesta vegada ensopegant en alguns trams a causa de la dificultat extra que suposava portar el papagai fins la costa. Tristament, no vaig aconseguir treure l´animal de la mar sense haver-ho mullat dues o tres vegades.

Una vegada el papagai, el cavall i jo vam estar tots en la costa mullats plenament, però jo mes que els altres dos, vam emprendre el camí de tornada a la nostra casa, on ensenyaria a tothom el meravellós espècimen que era el papagai. El viatge de tornada, malgrat de ser un camí recte amb ancians arbres als costats, es em va fer un viarany ple d´obstacles. Durant el viatge, en nombroses ocasions, mes de les que a jo m’haguessin agradat, em vaig distraure amb la bellesa que irradiava l´au. Era, definitivament, un ocell de contrastes. El seu pit groc contrastava complementàriament amb la seva esquena blava. El seu pic, tant negre como la obscuritat de la nit, contrastava frívolament amb el resto del seu rostre, de una blancor similar a la de la neu. Hauria estat el meu desig passar-me molt temps contemplant a tant majestuosa au, però, al no estar orientant al cavall quan es precisava, ocasionava que un sense numero de branques xoquessin contra la meva cara.

Mitja hora em va tomar fins tornar al poble. Un vell arc de pedra donava la benvinguda a qualsevol persona. Rere seu, hi havia un camí de terra on algunes plantes havien començat a créixer. A ambos costats del camí, s’estenien amplis terrenyis de cultius on els jornalers estaven treballant. El camí era realment llarg, es tardava 10 minuts en arribar asta la plaça del poble. Entretemps, et distreies mirant als jornalers fen la dura tasca que suposa l´agricultura. Tots ells vestien camisa i pantalons senzills i un barret de palla. A la fi del camí, es troba una gran plaça circular, nucli del poble, de la qual parteixen quatre carrers, una cap a l´oest, altra cap a l´est i dues cap al nord. Vaig continuar el meu camí pel carrer nord de l´esquerra, que es fa tota costa amunt. Al capdamunt del carrer, se troba una casa feta de pedra, de tres pisos d´alçada, una porta de fusta amb un picaporta metàl·lic que formava la cara d´un lleó. Dintre, me esperava trobar a l´ Elicia.

– Som-hi – vaig dir-me –, tinc que ensenyar aquesta meravella de la natura a tothom.
 
BrONE | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte

[Web creada per Duma Interactiva]