F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES
INICIS
PREMIS
CALENDARI
PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
LLISTAT DE PARTICIPANTS
HISTÒRIC DEL CONCURS
CONTACTE
 
Ini. sessió | Participants
TREBALLS PUBLICATS

Perdut i perdent. (Alex i Emma)
INS Canigó (Almacelles)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  Pas a pas

Cada dia passa més de pressa i cada mirada es fa més incòmoda. Cap dels dos no sap què dir ni què fer, però cadascú continua la seva vida. En Jan té onze anys, és un nen tímid que no se sol relacionar molt amb els altres. Poques vegades surt de casa i no li agrada molt participar en les activitats de classe. La seva mestra, la Maria, es porta molt bé amb ell i sempre l'ajuda a relacionar-se amb els companys i companyes de la seva classe, però ell no vol. A les hores del pati va a esmorzar al costat del Carles, el seu únic i millor amic. El Carles i el Jan porten sent amics d'ençà que tenen cinc anys. Es van conèixer quan van començar a anar a la mateixa classe a infantil. Han fet moltes coses junts, com anar a natació, jugar a l'ordinador o anar al parc, i van formar una gran relació fins que al Jan li van diagnosticar ansietat i depressió, derivades d'un trastorn postreumàtic a causa de la mort de la seva mare, tres mesos enrere, a mans de la seva exparella. Des d'aquell moment la seva amistat es va anar desfent i cada cop més el Jan s'anava aïllant del seu amic i de tot el seu entorn.

Els avis del Jan es van mudar a casa seva per ajudar el seu pare amb les feines de casa i amb els seus dos fills, el Jan i la Marina, la seva germana petita. La Marina, com era molt petita, no sabia ben bé el que va passar, però tampoc es van esforçar molt a explicar-li perquè van pensar que no ho entendria. L'àvia Caterina ajudava molt a casa: feia el dinar, rentava els plats, portava als nens a l'escola, etc. En canvi, a l'avi Joan li costava acostumar-se i integrar-se a la nova casa. Ell sempre havia viscut al seu poble natal, Vilaverd, on havia crescut, format la seva pròpia família i desenvolupat la seva gran afició a la pesca. Per tant, el fet d'haver-se de mudar a la ciutat no li va fer gaire gràcia.

La vida del Jan es va anar tornant cada cop més monòtona: anava a classe i al tornar a casa es passava tota la tarda estudiant o mirant la televisió i cada vegada estava pitjor psicològicament. Se sentia sol, plorava molt, tenia molts malsons, s'aïllava de la societat i no sortia molt amb el seu amic Carles perquè la seva relació ja no era com abans.

Mentre l'àvia Caterina portava la Marina al parc i el pare estava treballant, el Joan i el Jan es quedaven sols a casa. No acostumaven a parlar molt entre ells perquè els dos pensaven que no hi havia cap motiu per intercanviar paraules i, a més, la situació a casa no ajudava. Les setmanes anaven passant fins que un dia les coses van començar a millorar.

El Joan estava mirant un programa de televisió quan de sobte li va venir a la ment un record de quan era petit i anava amb el seu avi a pescar. Es va ficar nostàlgic i va decidir agafar la canya de pescar i els seus hams i anar a un riu que li quedava a pocs minuts de la seva nova casa. Mentre el Joan preparava les coses per anar-hi, el Jan el va veure i es va quedar en silenci mirant-lo fins que l'avi es va adonar que era allí. En veure'l plantat a l'escala, l'avi es va espantar:

-Hola - li va dir el Joan - M'has espantat! Què volies alguna cosa?

-Hola, no. Només passava per aquí i t'he vist i tenia curiositat pel que estaves fent.

-Estic preparant les coses per anar a pescar. Algun cop has anat a pescar? - va preguntar-li.

-Acostumava a anar-hi amb el pare - va dir amb tristesa - i m'agradava molt, però ara ja fa molt temps que no ho fem.

-Vols venir amb mi? - va dir el Joan mentre dibuixava un somriure.

- Si no et faig nosa, sí.

Tots dos van agafar les coses, van caminar durant un quart d'hora i van arribar al riu. Allí van treure les canyes de pescar i s'hi van asseure. Es van passar tota la tarda pescant, parlant i comentant anècdotes que el Joan li explicava de quan era petit i, després de molt temps, el Jan va sentir felicitat. No li va dir res al seu padrí perquè li feia vergonya, però en el fons li agraïa molt que li hagués dedicat una mica de temps.
 
Alex i Emma | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
   

          

Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]