F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES
INICIS
PREMIS
CALENDARI
PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
LLISTAT DE PARTICIPANTS
HISTÒRIC DEL CONCURS
CONTACTE
 
Ini. sessió | Participants
TREBALLS PUBLICATS

Art (JoanPortals)
INS Jaume Balmes (Barcelona)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  L'obra mestra

L’última hora de classe sempre havia estat la més dura, però aquella en particular m’estava resultant d’allò més feixuga. El senyor Ribou ens havia manat fer un autoretrat basat en les nostres emocions. Mirava nerviosa als meus companys, els seus pinzells dansant amunt i avall, i jo allà quieta com un estaquirot, petita. No sabia com plasmar aquell terrible exercici. Mai m’havia passat pel cap alguna cosa així! Els minuts queien sobre la meva esquena com lloses, però seguia esforçant-me. La meva concentració va quedar fragmentada per l’infernal timbre que marcava el final de la classe. El senyor Ribou, amb aquella cara de babau fascinat, mirava amb curiositat els autoretrats de la gent. Amb tota la concentració no havia ni observat el meu treball. Un vertader artista fa que les obres vagin fluint, i flueix amb aquestes. Vaig fixar els ulls al llenç, a la meva peça d’art. Però... Allò...



Minuts després era al despatx del director, sota la vigilància de ferro del senyor Ribou.



- Andrea, pot explicar-nos això?- va preguntar el senyor director.



- No n’hi ha per tant- vaig respondre, mirant els quadres de la sala. Eren tots horribles.



- No puc figurar-me com una noia de dinou anys com vostè és capaç de fer una cosa així- el senyor Ribou afegia cullerada, tot posant-se una mà al front. M’irritava molt quan feia aquests gestos dramàtics.



- No entenc què vols dir- vaig dir, amb la mirada més innocent que vaig poder oferir. Sóc bona gesticulant amb els ulls.



- No només ha destrossat el seu art amb una brutalitat excessiva, sinó que ha trencat a més el cavallet per pintar, material escolar molt valuós.- va dir el senyor Ribou.



- Art, de debò? Allò no era art, era més que imperfecte, així que ho he destruït- vaig respondre, amb freda naturalitat.



- En mil bocins!- aquell home començava a posar-me molt nerviosa.



Anava a obrir la boca, però el senyor director va ser més ràpid.



- Andrea, vostè sap perfectament les normes d’aquesta prestigiosa escola. Aquí formem artistes disciplinats, no a inconscients. Som i serem extremadament crítics amb cada imprudència que cometi qualsevol alumne. La falta que ha comès vostè avui qualifica en l’apartat de greus, ja que la destrucció de material suposa una gran pèrdua per a l’acadèmia. No s’imagina el valor que tenia aquell cavallet. Per això, no podem acceptar aquesta conducta dins les nostres aules. No m’esperava aquesta reacció explosiva en vostè, Andrea. Però ara ja ens ha mostrat com es comporta realment amb les seves pròpies obres.



- Em feu fora, és això?- vaig dir, amb una buidor estranya al cor.



- Haver pensat abans, senyoreta. A l’Acadèmia Prat no en deixem passar ni una, sent? Ni una- va afegir.



Em vaig aixecar, amb llàgrimes als ulls. Volia evitar plorar, és massa tòpic.



- Deixa’m dir una última cosa abans de marxar, il·lustríssim director. En els dos anys que porto en aquesta acadèmia, no he fet més que veure i aprendre de models insípids i grisos, plans. No he vist ni una sola peça que em remogui per dins! Escolteu-me bé! Tu també, senyor Ribou, no t’amaguis ara que el director ja ha fet la feina bruta! Aquesta acadèmia m’escanya amb tantes imperfeccions!



- Digui el que vulgui, però marxi del meu despatx



Vaig anar-me’n, no sense abans enviar un somriure carregat de rancúnia cap a aquells dos homes severs que durant tant de temps m’havien estat ofegant en núvols d’actitud i disciplina. Si les mirades matessin! Quasi trenco la porta del cop que vaig fer al tancar-la. El so va ressonar pels passadissos, com una mena de comiat.



Si he de ser sincera, de vegades tinc petits enlluernaments. Durant aquella tarda l’únic que recordo és tenir al cap la lúcida imatge d’una papallona daurada, que cosia amb el seu vol delicat la paraula «AMNÈSIA». De vegades em passava, sovint quan estava capficada en alguna cabòria de les meves. Després d’aquella il·lusió amnèsica, la papallona havia mort. No recordo ni com ni per què. Es feia pols amb la velocitat del vent... Però la fiblada de dolor que palpitava a les meves galtes em va tornar a transportar a la realitat. Estava pels suburbis de la ciutat, anant cap el turó del Temor. Els blaus que tenia a les cames i a la cara em van fer recordar que tot just sortia de casa. A la mare no li havia agradat la notícia de l’expulsió. Bé, a ella mai li havia agradat res que vingués amb la firma d’Andrea.



Tenia un objecte pesant al braç. Vaig moure els ulls per observar clarament que portava la meva fidel maleta amb tot el material que em catapultaria algun dia a les galeries més prestigioses del món sencer, amb vestits excèntrics i paraules mig inventades. En aquell moment era l’únic que em quedava, ja que tornar a casa, veient els imprevistos físics, era un indubtable impossible. La direcció era clara: el turó del Temor. Els suburbis d’aquella fastigosa ciutat que m’havia criat sempre m’havien inspirat una estranya confiança llefiscosa, però la natura és el millor aliat de la inspiració, sens dubte.



Em vaig trobar un gosset abandonat, rebuscant entre la brossa del carrer. Vaig acariciar-lo, tot plasmant en el meu cervell una obra única, que representés les misèries d’aquells barris bruts i empolsegats. Que la gent pogués sentir la misèria impregnada i profunda a la pell amb només una mirada. Tot seguit, em vaig posar en marxa cap al turó. Quaranta-sis minuts de pujada, ni un més ni un menys. Arribar a dalt de tot i observar el panorama era increïble. Instintivament vaig retirar el pinzell i les pintures de la maleta. La boira esborrava la ciutat sencera, substituint-la per una gruixuda capa blanca de puresa infinita. El firmament era una catifa sense fi, a l’espera de l’aparició d’algun magnífic palau celestial.



Instantàniament, la imatge del gos i la brossa del barri va quedar descartada. Em va fastiguejar el simple fet d’haver plantejat allò com la meva obra mestra. Allò, aquell castell de núvols infinit, sí, era definitivament el que em portaria a la fama, dolça i apetitosa... Les hores relliscaven del rellotge i poc a poc s’acceleraven una mica més... El cel estava tenyit d’alleujament, d’esperança. En un moment, recordo rodolar per l’herba molla, amb una intensa olor de vainilla. El quadre m’havia quedat perfecte. Aquell lloc era perfecte. Sí. Ho era. Això pensava. Fins que va deixar de ser-ho.



Els colors encenen les persones. Ens fan sentir moltíssimes sensacions a la vegada, indescriptibles. Però sempre hi ha UN. Aquell que ens crema, aquell que odiem. En aquell instant vaig descobrir que en el meu cas, era el gris. El meu món feliç s’esfondrava més ràpid que un llumí consumit per violentes flames. La grisor creixia, i també la meva sorpresa davant d’aquella hecatombe, que s’anava convertint lentament en ràbia, una ira arrelada i gèlida que no em deixava respirar. La llum, ara abraçada foscament pels núvols, donava la benvinguda a les primeres gotes de la tempesta. La tempesta de la ciutat. La meva tempesta. Vaig començar a plorar, amb el rostre encara ple de blaus, que s’humitejaven amb el ruixat d’aigua. Estava inexpressiva, quieta, tremolant. Es va escoltar un gemec ofegat, lluny, amb un eco considerable. Vaig mirar el meu quadre, el fals refugi blanc, l’indret desitjat, que es desfeia. Poc a poc vaig començar a veure-hi petites imperfeccions, i més, i més... Vaig sentir una irritació profunda cap aquella obra que pretenia salvar-me.



La pluja no m’agrada. Em fa sentir unes pessigolles que no suporto. Vaig notar-les quan observava el llenç fonent-se amb l’aigua que queia del cel. Vaig agafar el quadre, i vaig destrossar-lo amb totes les meves forces. Puc arribar a tenir-ne molta, de força. Vaig colpejar-lo amb els punys, trepitjar-lo amb els peus. Els bocins d’aquella falsa il·lusió em dirigien una mirada acusadora. Vaig llençar-los pel barranc, però jo seguia sense sentir-me lliure, no em sentia com quan un d’aquells pintors famosos finalitzava la pintura de la seva vida, entre suor i llàgrimes. Vaig marxar d’allà.



Tornava a ser als suburbis, ara impregnats d’encara més mediocritat. Les cames em tremolaven dels nervis. Vaig sentir la suau carícia d’un gat de carrer, que passava el seu frondós pelatge a l’alçada dels meus turmells. La puntada de peu quasi el va matar.



Vaig pujar a casa, sense cap raó aparent. La portera em va saludar amb desgana. Vaig sentir un impuls sobtat d’agafar-la pel coll i escanyar-la. Estava farta d’aquella dona.



L’amnèsia i la papallona van tornar a distreure’m. Ara, unes mans enormes li arrancaven les ales. Despertava de les meves cabòries. Estava caminant. Seguia a una persona... Un noi... Em tremolaven les mans. El pit em palpitava amb força. Aquell bell individu era, definitivament, el quadre perfecte: alt, cabells daurats, i una mirada que glaçava l’ànima. Tot el seu cos reflectia perfecció. El vaig continuar seguint, amb papallones a l’estómac. AMNÈSIA. I les llums es van apagar. Quan vaig obrir els ulls, estava en un carreró trist i fosc. Somreia. El ganivet, clavat al pit del noi, era l’auguri d’una futura obra mestra.
 
JoanPortals | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
   

          

Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]