La fosca figura va demanar que l’acompanyessin fora del memorial. La Grace i la seva mare es van mirar, no estaven segures del que podria passar d’ara en endavant, però, tampoc en traurien res si no esbrinaven les vertaderes intencions d’aquella persona. Es van reunir tots tres als afores del cementiri. La pluja minvava, només quedaven alguns curiosos a l’entrada esperant a entrar.
El silenci era aclaparador. No va ser fins que aquella persona va treure’s la caputxa que es va mostrar un mínim de vitalitat en aquell rostre. Era un noi jove, de cabells castanys; presentava unes faccions tranquil·les, les quals contrastaven amb la mirada cansada i abatuda dels seus ulls. El noi es va dirigir a la Grace i va començar el seu discurs. “El meu nom és Franc, soc el que ha deixat les cartes sobre la tomba del teu pare aquests últims mesos. Entenc que puguis tenir moltes preguntes, però primer deixa’m explicar la meva història.
Probablement ja no et recordis de mi, però vam assistir al mateix conservatori fins als 7 anys, mai havíem parlat, però encara així sempre t’observava. Sentia el gran esforç que esmerçaves en la teva música i m’agradava veure la bonica relació que mantenies amb el teu pare, tant, que em donaven ganes de formar-ne part. Tot va ser diferent quan vas deixar la música, però en aquell moment vaig conèixer el teu pare, quan va començar a ser professor”. El Franc explicava que ell era com un fill més per al pare de la Grace, compartien molts gustos i interessos per la música, motiu pel qual va rebre una col·lecció de velles monedes com a mostra d’afecte.
La mare de la Grace a poc a poc recordava la jove cara d’en Franc que es movia per les estances de l’escola de música, sabia que ell sempre havia estat un noi força tímid, però desconeixia aquella relació que mantenia amb el seu difunt marit.
La Grace continuava confosa, no sabia si creure’s la història d’en Franc, encara que fos veritat no trobava justificació als missatges i ni al misteri d’aquelles cartes. La seva mare es va oferir a continuar la conversa a casa, ja que pareixia que tornaria a ploure. Tots tres van acceptar. Després d’un curt recorregut, es tornaven a trobar asseguts i demanaven explicacions sobre la situació angoixant de la vida de la Grace els últims mesos.
El Franc es disculpava i es justificava dient que la mort tan sobtada del pare de la Grace l’havia afectat molt i no sabia ben bé com reaccionar. Ell acudia a cada reunió a la tomba i es fixava en la Grace quan ella recollia tots els obsequis. Sempre havia sentit curiositat per com seria ella, i ara que per fi l’havia tornat a trobar, no la volia perdre. Entenia que ella també ho estava passant malament, per això no li semblava adequat presentar-se de forma tan directa. Va mostrar una petita foto que guardava a la seva jaqueta, en ella es veia l’àmplia rialla del pare de la Grace amb el Franc tocant un piano de cua negre del conservatori. Seguidament en va treure un altra, aquella fotografia mostrava una felicitació nadalenca per part del curt 3r B de conservatori, on es veia el Franc al costat de la Grace, la qual cosa validava encara més la seva història.
La Grace, amb certa tristor als ulls, li va contestar: "Encara que les teves intencions siguin pures i que simplement buscaves conèixer-me, aquests missatges se n'han anat de les mans, no entenia les teves declaracions ni crec que hagis escollit les paraules més indicades; encara així, veig que mantenies una bona relació amb el meu pare i podríem arribar a parlar en algun moment sobre el tema. Ara necessitaria pensar en tot el que ha passat".
En Franc va entendre la situació i va decidir que el millor que podia fer era marxar i deixar que la situació es relaxés. Van intercanviar contactes i va sortir de casa.
“Filla, comprenc que no entenguis què acaba de passar, però en Franc no anava amb males intencions. A més, ara ja sabem qui era la persona que ens deixava les cartes. Només et demano que l’ajudis. Qui sap, potser la mort del teu pare l’ha afectat”. La Grace sabia que la seva mare tenia raó, però li costava acceptar la veritat. Va dirigir-se a la seva habitació, d’on va recuperar l’antic àlbum de fotos.
El pare de la Grace es deia Francesc Amadeu i era un reconegut compositor a nivell internacional gràcies al seu estil musical. Aportava noves sensacions amb el seu particular estil de música clàssica, els seus concerts eren reconeguts i admirats per molts. Mostrava una gran passió per la seva música i li agradava compartir-la amb els sues alumnes, sobretot amb els més desafortunats. Sempre invitava a les seves actuacions els infants dels hospitals, e els oferia tot tipus de joguines per ajudar-los a seguir endavant. Quan no actuava, feia de professor al reconegut conservatori de Barcelona, on devia conèixer el Franc. La Grace mai s'havia vist forçada a continuar la carrera del seu pare, i a causa de la desmotivació d'anys enrere va deixar de banda aquell món. Recorria cadascuna de les velles fotografies amb il·lusió i sentimentalisme, recordant a poc a poc el que alguna vegada li havia ofert el món de la música.
Set anys després es tornava a trobar davant del vell edifici, on desenes d’ulls entraven somrients acompanyats de tot tipus d’instruments. Va veure el Franc en la distància. Estava a punt d’entrar per la porta quan ella s’hi va apropar.
- Grace, què fas aquí?
- Entrem, encara ens queda una història per acabar.
|